Francesc Gisbert, El secret de l’alquimista, Alzira ed. Bromera, 2001
El secret de l’alquimista, és un llibre de l’alcoià Francesc Gisbert, llicenciat en filologia catalana i professor de llengua, varies voltes guanyador de Premis Narratius Juvenils. Podem catalogar aquest volum con a narratiu de gènere i de misteri com a subgènere.
Aquest llibre amb la tècnica del marc narratiu i ambientat al segle d’Or de la corona Catalana, barreja un secret molt codiciat ocult en un medalló, que consistia en la clau de l’art, convertir plom en or, i les aventures pel regne d’Alfons X el Magnànim del nostre protagonista Jordi i el seu amic Amet. El llibre està dividit en quatre parts principals, i en cada part, l’acció es desenvolupa en diversos llocs (El poble del Jordi, València, l’Alzione, Nàpols, Roma, Alexandria,...) Aquest llibre està narrat en primera persona pel Jordi i en algunes pàgines (Ex: 64) utilitza la segona persona del plural per a fer referència als lectors i així, augmentar l’interès d’aquestos.
La història comença amb un epíleg que fa de marc narratiu, que està narrat per l’escriptor i ens compta com va aconseguir el llibre que anem a llegir.
Després, ja s’inicia la història. El Jordi es un xic orfe que viu amb els seus oncles i els seus cosins. Un dia, quan tornaven a casa de treballar les terres del senyor, veuen dins la casa a un home malferit. El Jordi i la seva família el curen i com agraïment quan el cavaller desperta els dóna un sac amb monedes d’or. Aquest cavaller, anomenat Ventalluny, és un soldat a les ordres del rei Alfons el Magnànim que ha de realitzar una missió.
Als pocs dies, Quan Ventanlluny estava al llac proper al poble amb Jordi, aquest li proposa que siga el seu escuder i li acompanye en el seu llarg camí. Jordi accepta, pel que al dia següent els dos parteixen cap València. En el camí, Ventalluny s’adona de que no s’escoltava el so dels pardals pel que dedueix que els estaven seguint, i així fou, ja que a la nit quan els dos estaven en una posada a mig dia de València, entren dos encaputxats.
Ventalluny li explica a Jordi que la seva missió era molt perillosa, ja que havia de transportar a València un medalló que amagava un secret molt important i després havia de portar-lo des de Valencia cap a Roma.
Al dia següent, quan Jordi desperta veu que Ventalluny havia desaparegut però que havia deixat una nota. En aquesta nota deia que ell s’avia anat a mitjanit per a que els seus enemics el perseguiren a ell i així Jordi poguera aplegar fins a València amb el medalló sense cap problema. També li diu que en la ciutat busque a un amic seu anomenat Assis al-Calab. Quan Jordi llegeix açò decideix fer el viatge cap a València.
Quan aplega a la gran ciutat, Jordi veu el mercat que envolta carrerons i places i com que estava distret un home li furta la cartera amb els diners i el medalló, que es capaç de recuperar gràcies al xic que coneix eixa vesprada, l’Amet.
Per la nit, quan Jordi aplega a la casa d’Assis al-Calab, aquest li comunica que Ventalluny ha sigut trobat mort, i que això es una desgràcia ja que necessitaven que el cavaller portara el medalló cap a Roma, a la casa d’un dels germans de l’art i així amagar-lo de tots els seus enemics. Joan sofreix a transportar el medalló cap a Roma per la qual cosa, al dia següent, va cap al port on muntaria a un vaixell que li portaria cap a la capital italiana.
Desafortunadament, uns homes el veuen parlant amb l’Amet. Aquesta volta, el xic ha sigut vist robant pel que com que estava parlant amb Jordi, els homes pensen que ell era còmplice i volen detenir-los, per la qual cosa els dos han de fugir i amagar-se dins d’uns tonells de vi, que després són pujats a un vaixell diferent del que havia de muntar el Jordi.
Aquest vaixell estava capitanejat per Pontos de Maravant, un antic cavaller del rei Alfons, que en l’actualitat es dedicava a comerciar i a atacar els vaixells francesos i genovesos, doncs eren enemics de la corona Catalana. El capità deixà quedar-se als dos xics a canvi de que aquestos feren treballs a l’igual que tota la tripulació.
Quan apleguen a Nàpols, com que ni Jordi ni Amet tenien diners, enganyen a un home de manera que aquest pensa que ha intercanviat la seva bossa plena de monedes per altra plena de ducats pel que eixa nit, els dos xics poden sopar a una taberna però, de sobte, Entren els mateixos encaputxats que havien seguit el Ventalluny abans d’aplegar a València, i els dos xics han de fugir i de sobte, quan els encaputxats estaven prop d’atrapar-los apareix otra vegada el Ventalluny i aconsegueix salvar els nois.
A partir d’ací, ens endinsem en el final de la història, on descobrim elements sorprenents com qui és realment el Ventalluny de Nàpols, què és i per a qui treballa l’Amet, qui eren realment els encaputxats, quin és el contingut del tresor i què és el que ocorre per a que aquest es perda en les profunditats marines...
En la novel·la destaquen diferents personatges, els principals serien: Amet, Jordi i Assis al-Calab. D’aquestos tres jo pense que Amet és el que més evoluciona al llarg de la història lo qual el converteix en un perfect exemple de personatge redó. En Amet no solament veiem un canvi d’emocions i pensaments, sinó que també canvis clars en les seues reaccions i decisions, com per exemple al final de la novel·la quan decideix canviar de bàndol.
Per altra banda ressalten personatges els secundaris (Pontos de Maravant, Sèpia, la resta de la tripul·lació de l’Alzoine, Ventalluny, la família de Jordi, els encaputxats) i els antagonistes (Falconera i Camar, encara que després, aquesta es penedeix i canvia de bàndol).
En quant al llibre cal dir que et sorpren des de la primera pàgina, amb l’epíleg que et deixa pensant si realment la procedència del llibre és eixa, fins a les últimes pàgines on descobrim qui és Falconera i Camar... Aquesta novel·la té un vocabulari ample, unes descripcions detallades de tots els personatges i ús de moltes frases fetes. Sobre l’autor cal dir que és llicenciat en Filologia catalana per la Universitat d'Alacant i treballa com a professor de Secundària de Valencià. Finalment cal dir que és un llibre que mereix la pena i que jo, personalment, recomane per a públic sobretot juvenil.
